He retrobat el somni Espadà – el més a tocar dels somnis de llarga distància –, amb l’esdevenir darrerenc, el temia esvaït. Ara, revisc l’emoció intensa compartida, amb la il•lusió fixada a quatre setmanes – insisteixen, no saben que sóc de fàcil convèncer -. El fruit de la decisió, una matinera, exigent i nombrosa eixida. La gentada ha girat rumb abans, però, esbalaïts d’emoció, alguns hem allargat l’entusiasme. Quan els quilòmetres ja ens pesaven, després de costeres, arbres, sendes i matolls, ens ha fallat un pont, per creuar el riu Albaida, i en escoltar l’opció carretera, per l’orientació del lloc, se m'ha acudit anar a buscar la via d’Alcoi. Ha estat un èxit. Els quatre, tot i els dubtes inicials, hem assaborit un darrer tram diferent; intentant encertar les passes sobre les fustes entravessades en el camí del tren, endinsant-nos en la foscor dels túnels, corrent cap a la llum, com en un somni,... com en el somni plaent de la migdiada reviscolant,...
Ací, el perfil de l’emoció matinera,
Ací, la banda sonora de les meues eixides per muntanya,
1 comentaris:
Ei Socarrà, gràcies pel comentari. Ja estàs afegida als blogs amics de Sóc el que veus.
una forta abraçada.
Publica un comentari